viernes, 30 de enero de 2009

NORMAS DE TRANSCRIPCIÓN

Os recuerdo que el Lunes empieza el concurso Odisea 2009.Dejo aquí un enlace en el que podéis ver las normas de transcripción del griego al castellano.Ya sabéis que os pueden ser muy útiles para escribir correctamente las palabras.

http://recursos.cnice.mec.es/latingriego/Palladium/griego/esg112ca9.php


ALEA IACTA EST

FELIX DIES NATALIS,NEUS



Hoy es el cumpleaños de Neus y para celebrarlo -ya es mayor de edad-,le dejo aquí la portada del último disco de Extremoduro.Agradezco a mi compañera Patricia que me haya enviado este referente.
El texto que aparece sobre la imagen del Hombre de Vitrubio de Leonardo da Vinci en la portada del nuevo álbum del grupo español de rock Extremoduro, que lleva por título "La ley innata", es una cita de Marco Tulio Cicerón, en la que habla de la legítima defensa afirmando que es una ley innata, no escrita, que recibimos de la naturaleza.
Supongo que os preguntáis qué pone en el texto,bueno pues si queréis saber lo no tenéis más que traducir lo,publicaré la primera traducción que me llegue y que sea correcta ,tendrá premio.También espero que me enviéis alguna información sobre Cicerón y sobre la obra a la que pertenece este fragmento.

miércoles, 28 de enero de 2009

VENENO EN LA PIEL

En la mitología griega Deyanira ,literalmente ‘que vence a los héroes’, era la tercera esposa de Heracles, conocida principalmente por su papel en la historia de la túnica de Neso.
Un centauro salvaje llamado Neso intentó violar a Deyanira mientras la ayudaba a cruzar el río Euneo. Heracles vio lo que ocurría desde el otro lado de un río y le disparó una flecha envenenada al pecho. Agonizando, Neso mintió a Deyanira contándole que la sangre de su corazón aseguraría que Heracles le amase para siempre. Deyanira creyó sus palabras y guardó un poco de dicho veneno. Cuando su confianza en Heracles empezó a menguar, untó su famosa túnica de cuero con la sangre. Licas, el siervo de Heracles, le llevó su túnica y cuando se la puso, Heracles murió lenta y dolorosamente cuando ésta quemó (con llamas reales o por el calor del veneno) su piel. Desesperada al ver lo que había hecho, Deyanira se suicidó ahorcándose.

Esta mañana hemos visto en clase el video de la canción de Radio futura Veneno en la piel y hemos explicado la resemantización de el episodio de la túnica de Neso en la letra de esta conocida canción.Aquí os dejo el video por si alguno entra hoy al blog y puede verlo de nuevo.Os será de ayuda para el trabajo de mañana.
Por cierto fijaros bien en el centauro que aparece al final y el corazón en llamas.

CONEIXES ALCIDES?




Tal vegada l´heroi més representatiu de la mitologia grega siga per a molts Hèracles, per la seua força, pels famosos treballs que hagué de dur a terme, per la seua tràgica mort, per les sèries que s´han fet a la televisió etcètera. Però potser alguns no sàpiguen que va haver de convertir-se en aquest heroi tan fantàstic i feiner per tal d´expiar un crim horrible: l´assassinat dels seus fills.



Elena Micó ha recollit la història i les seues aventures, en un treball mooolt extens que hem hagut de comprimir una miqueta:



Hèracles, fill de Zeus i Alcmena, es va casar amb Mègara, filla del rei Creont de Tebes. Però Hera, sempre gelosa dels fills de Zeus, li va provocar un atac de bogeria, en el qual matà els seus propis fills i els del seu cosí Euristeu, el rei de Tirint. Horroritzat quan recuperà en seny, acudí a l´oracle de Delfos, per saber com expiar el seu terrible crim. L´oracle li ordenà canviar el nom d´Alcides, que havia dut fins aquell moment, pel d´Hèracles (glòria d´Hera), a fi d´aplacar la ira de la deessa, i posar-se al servei d´Euristeu durant dotze anys. Durant aquest temps, Euristeu li va posar dotze treballs que només Hèracles podia acomplir. Aquestos dotze treballs són els més cèlebres, però també participà en l´expedició dels Argonautes i alliberà Prometeu de l´àguila que cada nit li devorava el fetge (recordeu que Prometeu fou castigat per robar el foc i donar-lo als homes).
En aquestos dotze fastigosos treballs, havia de lluitar contra diversos monstres, o aconseguir diversos objectes. Penseu que el mite d´Hèracles ve d´un temps en què l´ocupació principal dels homes era la ramaderia; els mateixos reis o prínceps eren pastors, per això molts dels seus treballs estan relacionats amb els ramats. Els treballs foren:
1- El lleó de Nèmea, al qual li arrencà la pell i la dugué a partir d´eixe moment sobre les espatlles, com si fóra un abric. El lleó es convertí en la constel.lació del Lleó.
2- L´Hidra de Lerna, un monstre en forma de serp amb molts caps. Hèracles li´ls tallà tots.
3- El senglar d´Erimant.
4- La cerva de Cerínia, que tenia les banyes d´or. Despés de perseguir-la durant dies, aconseguí capturar-la.
5- Les aus del llac Estimfal, que atacaven homes i bestiar. Les caçà amb un arc.
6- Els estables d´Augias, que estaven coberts pels excrements dels seus enormes ramats de vaques. Ho va netajar tot desviant dos rius perquè les seues aigües s´ho emportaren tot.
7- El toro de Creta, del qual va nàixer el Minotaure, i corria per l´illa devastant-ho tot. Hèracles el dugué a Micenes i més tard l´alliberà.
8- Les eugues de Diomedes, les quals menjaven carn humana. Aconseguí tornar-les manses fent que menjaren la carn del seu propi amo.
9- El cinturò d´Hipòlita, reina de les amazones, dones guerreres que vivien a les costes del mar negre. Per tal d´aconseguir-lo, va haver de matar-la.
10- Els bous de Geríon; Geríon era un monstre de tres caps que tenia immensos ramats. Hèracles travessa l´Oceà, i després de matar-lo i passar l´estret de Gibralatar, aixècà les Columnes d´Hèracles i conduí els ramats fins a Euristeu.
11- el ca Cèrber, el gos que guardava la porta dels inferns. Guiat per Hermes, arribà al món dels morts, on regna Hades. Aquest li donà permís per endur-se el gos, i després de portar-lo fins a Euristeu, el va tornar als inferns.
12- Les pomes d´or del jardí de les Hespèrides. Aquestes pomes creixien en un jardí de l´extrem occidental de la terra, i estaven custodiades per les nimfes Hespèrides i per un monstre de cent caps. Seguint els consells de Prometeu, que ja havia sigut alliberat, va buscar Atlas, el tità que sosté el món sobre les seues espatlles, i li proposà sostenir-lo ell si a canvi Atlas li duia les pomes. Quan ho hagué aconseguit, Atlas no volia tornar a suportar el pes del món, però finalment Hèracles l´enganyà, agafà les pomes i deixà el tità altra vegada sota el pes del món.

Hèracles s´havia separat de la seua primera esposa, Mègara, arran el terrible episodi de bogeria. Es tornà a casar amb Deianira, la qual després de veure com el seu marit tenia una concubina, es posà gelosa, i pensant que tenia un remei per a recuperar-lo, el va utilitzar. Per desgràcia, eixe remei (que era la sang d´un monstre que havia matat Hèracles temps arrere) era un verí mortal que deixà l´heroi moribund. Així i tot, Hèracles encara fou capaç de fer-se la seua pròpia pira funerària. Els déus l´acceptaren a l´Olimp, on fins i tot es reconcilià amb Hera, i es diu que es casà amb Hebe, deessa de la joventut.
Imatges: 1. Hèracles i el lleó de Nèmea; àmfora de figures negres, del 500 aC aproximadament.Es pot veure Atena a l´esquerra, i Hermes a la dreta.
2. Àmfora del 530 aC que representa Hèrcules lluitant amb les aus del llac Estimfal.

martes, 27 de enero de 2009

LA VIA LÁCTEA



La creación de la Vía Láctea de Rubens, narra un pasaje de la historia de Hércules, inspirado en la "Metamorfosis" de Ovidio. Júpiter(Zeus), su padre, aprovechaba que su esposa, Juno(Hera), dormía para amamantar el hijo que había tenido con Alcmena.Solo la leche de la diosa podía convertirlo en inmortal ,pero al despertarse un día Juno,que odiaba a Hércules por ser el fruto del adulterio de Zeus con Alcmena, contempló sorprendida al pequeño y lo retiró bruscamente, produciéndose el derramamiento de la divina leche en la bóveda celeste, provocando el origen de la Vía Láctea según la mitología clásica.


La Vía Láctea es la galaxia en la que se encuentra el Sistema Solar y la Tierra. En la noche se aprecia como una borrosa banda de luz blanca alrededor de toda la esfera celeste. El fenómeno visual de la Vía Láctea se debe a estrellas y otros materiales que se hallan sobre el plano de la galaxia.En algunas culturas está asociada a caminos, por ejemplo, los vikingos creían que llevaba al Valhalla, destino de las almas de los muertos, mientras que los celtas aseguraban que se dirigía al castillo de la reina de las hadas, en España, la Vía Láctea también recibe el nombre popular de Camino de Santiago, pues era usada como guía por los peregrinos de ese lugar. En otros casos, como en las alegorías chinas y japonesas, se refieren a ella como un río de plata celestial.
Aquí os dejo dos imágenes para la reflexión,la primera la de Rubens ,la segunda obtenida con el telescopio espacial Spitzer.
Cuando el curso pasado expliqué que los referentes clásicos no servían ni para ser más ricos,ni más guapos ni más listos ni para sacar más nota en las PAU... ,sino que servían para disfrutar de la vida no contaba con este medio de comunicación que me permite en un espacio tan pequeño y con solo dos imágenes que los alumnos entiendan el verdadero significado de aquellas palabras.Quizá si Rubens no hubiera tenido una formación clásica ahora no tendría la oportunidad de contar esta historia y seguiríamos viendo La vía láctea como una espiral luminosa.

domingo, 25 de enero de 2009

LA TITANOMÀQUIA

Imatge: Saturn devorant els seus fills, de Goya, 1821
Nota: Saturn és l' equivalent llatí de Cronos.

Hugo ens parla a continuació de la famosa batalla entre els titans i els déus olímpics. Val a dir que alguns detalls canvien depenent de les fonts que consultem, perquè un mite pot tindre diverses tradicions. Així per exemple, unes afirmen que Zeus fou criat a Creta per una cabra anomenada Amaltea, mentre que altres diuen que fou una nimfa o una família de pastors.


En Mitologia grega, s'anomena titanomàquia o guerra dels titans a la batalla que s'esdevingué entre dues generacions de déus, els Titans (déus de segona generació, fills d´Urà i de Gea) i els Olímpics (déus de tercera generació). Es situa cronològicament abans de la creació de l'home i va durar 10 anys.
La guerra començà poc després de què Cronos ( el més jove dels seus fills, que simbolitza el temps) usurpara el poder a Urà, el seu pare, tallant-li els genitals. Aquest últim, en veure's desposseït del seu tro, formulà una profecia: el que Cronos havia robat al seu pare, alhora li seria pres pels seus fills. Per això Cronos, tement que el poder li fóra usurpat, es menjava tots els seus fills només nàixer, eliminant així la posible descendència. La seua dona Rea, cansada de veure morir a tots els fills , amagà el darrer, Zeus, i en el seu lloc li entregà una pedra embolicada en bolquers. Cronos s'ho va creure i se la menjà, creient que realment estava engolint el seu fill. Quan Zeus va créixer, criat en secret en l’ illa de Creta, es preparà per destronar son pare, i l’obligà a vomitar tots els fills que havien sigut engolits. Tots aquests fills s'uniren a Zeus per tal d'arrabassar el poder al seu cruel pare i així fou com començà la gran guerra dels déus.
Els titans, liderats per Cronos, eren: Ceo, Crios, Hiperió, Jàpet, Atles i Menoetius; les Titànides eren : Febe, Mnemòsine, Rea, Temis, Tetis i Tia.
Els olímpics, liderats per Zeus, eren: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Poseidó i també els Hecatonquirs (gegants de cent braços) i els Ciclops, tots ells agraïts perquè Zeus els havia alliberat.
Els Ciclops, a més, van oferir als déus les armes que havien forjat en la seva reclusió. A Hades li donaren un poderós casc d'invisibilitat, a Poseidó el trident i a Zeus la més poderosa: el llamp.
Després de 10 anys de lluita, els olímpics es proclamaren victoriosos i conquistaren el Mont Olimp. Llavors van castigar als titans amb penes exemplars i van posar els Hecatonquirs a la seva vigilància. Zeus, agraït per l'ajuda dels seus germans, repartí els dominis amb els dos més valerosos. Així Poseidó es queda amb els regnes del mar i Hades amb els móns subterranis. Zeus es guardà per a ell la terra i l'aire.

Una curiositat: Quan Zeus era xicotet i el cuidava Amaltea, en un atac d' ira, el déu subjectà amb força la banya de la cabra, l'estirà, li l'arrencà. En fer-se major, Zeus concedí a la banya arrencada el do de l' abundància; a partir d' aleshores la banya està sempre plena dels aliments i béns que el seu propietari puga desitjar. Per aquest motiu se l’anomena "la cornucòpia" (del llatí, cornu (banya) i copia (abundancia) o "banya de l’abundància", i simbolitza la riquesa. Sol representar-se plena de fruites i flors, símbol de l' abundància de la Natura.


FILOLOGÍA CLÁSICA

Hace unos días en la clase de 2º comenté que algunas alumnas tenían aptitudes para estudiar Filología clásica.A algunas se les da muy bien la traducción,otras serían excelentes profesoras.Saben muy bien que cada una elegirá su camino,yo solo puedo orientarlas o aconsejarlas pero nunca imponer mi criterio en algo tan decisivo como su futuro.Para ayudarlas a decidir les dejo este enlace con la Facultad de Filología en el que aparece información y el plan de estudios de ''Clásicas''.
http://www.uv.es/dise/estudi/plans/440a.html
Emplazo a mi compañera Gisela que aun tiene reciente su paso por la Facultad para que venga un día a clase y les cuente su experiencia.

UN REFERENT I UN MITE: ZEUS I EUROPA




Imatges: Europa i el toro, mosaic del sIII dC; moneda grega de 2 euros.

Esperem que Jordi (de 1r Batxillerat H) ja puga dormir tranquil quan veja el seu treball publicat. Ell ha buscat informació sobre el mite de Zeus i Europa, i nosaltres la complementarem una miqueta amb alguns detalls interessants. Com ja sabreu, l' omnipotent Zeus era capaç d' adoptar diverses formes quan s' enamorava d' alguna mortal, nimfa o deessa (pluja d'or, home mortal, cigne...) amb la finalitat d' acostar-se a l' objecte del seu desig. Ací teniu una de les seues metamorfosis:

Europa, filla d’Agènor, rei fenici, estava un dia jugant a la platja amb unes seves companyes quan se li acostà, transformat en un bell toro blanc, Zeus, que se n’havia enamorat. Les noies, en veure’l tot manso, començaren a jugar amb ell, fins que Europa s’enfilà sobre la seva esquena i se l’endugué a través del mar cap a Creta, on la posseí. D’aquesta unió nasqueren tres fills -Minos, Radamantis i Sarpèdon. El toro, la forma del qual havia adoptat Zeus, es va convertir en una constel·lació i va ser col·locat entre els signes del Zodíac (Taure). Mentrestant Agènor havia manat als seus fills que anaren a buscar Europa i que no tornaren sense ella. Després d’una llarga recerca infructuosa, desistiren i, no gosant tornar a la llar paterna, s’establiren en diferents indrets. Així Cadme es quedà a Tebes.
Zeus, que no podia quedar-se amb una mortal, va casar Europa amb Asterió, rei de Creta, qui va adoptar els fills d'Europa, entre els quals destacava Minos.
A la mort d'Asterió, Minos pretenia el poder de Creta, però no comptava amb el suport dels seus germans. Per tal d’obtenir-lo, va afirmar que comptava amb l´aprovació dels déus, i que per això, qualsevol cosa que demanara li seria atorgada. Així, va demanar a Posidó (Déu del mar) que fera eixir un toro del mar i li va prometre que a canvi, sacrificaria a l'animal en el seu honor. Posidó va enviar el toro i Minos va passar a ser, sense discussió, el nou rei de Creta.
Però amb el pas del temps, Minos no va sacrificar l'animal ja que es tractava de l'exemplar més bonic i meravellós que havia vist mai. Mentrestant, l'esposa de Minos, Pasífae (filla del Sol), es va enamorar del toro i demanà ajuda a Dèdal, (un arquitecte molt ingeniós, que construí per a ella una vaca amb una cavitat pero en ella podia entrar, i quedar així amagada dins). Així va ser com engendrà amb el toro un fill meitat home, meitat toro: el
Minotaure.
Minos, quedà espantat i avergonyit en veure el fruit de l'amor de Pasífae pel toro, va manar construir a Dédal un immens palau (el Laberint), format per tal quantitat de sales i corredors, que ningú, excepte Dédal, fóra capaç de trobar l’ eixida. Allà va tancar al monstre Minotaure.
Després d'haver vençut els habitants d'Atenes en la guerra, Minos els va condemnar a entregar cada any catorze joves que havien de ser l'aliment del Minotaure.
A partir d´ací comença el mite de Teseu i Ariadna, que conta com aquest heroi aconseguí matar el Minotaure i salvar així els atenencs de la seua ofrena humana. Els alumnes que no hagen entregat encara el seu treball, poden contar-lo!
Imatge: cràtera grega que representa Teseu matant el minotaure, ca.470 aC.

jueves, 22 de enero de 2009

MEDUSA





Josep Rubio, de 4rt, ha sigut el primer en buscar la informació que havíem demanat a classe sobre Medusa i la seua descendència. Marisa, curiosament, algunes de les imatges que hem buscat per tal d´il.lustrar el seu treball són de Rubens (eixa font inesgotable!). No sé si sóc jo massa poruga, però eixa mirada em fica els pèls de punta, i no tinc el magnífic escut de Perseu!



Bé, açò és el que ens conta Josep:



Las 3 Gorgonas (Esteno, Euríale y Medusa) eran hijas de dos divinidades marinas, Forcis y Ceto. Su aspecto era bastante terrorífico: de la cabeza le crecían serpientes en vez de pelo; en su sonrisa lucían un par de afilados colmillos de jabalí; sus manos eran de bronce y sus dos alas de oro, lo que no les impedía utilizarlas para volar; y, si miraban directamente a alguien a los ojos, al momento le dejaban petrificado.



De las tres hermanas, la más famosa era Medusa, aunque era la única mortal. Vivían el extremo de Occidente, cerca del reino de los muertos, y no había mortal ni divinidad que no las tuviera temor. El único dios que se atrevió a amarlas fue el rey del mar, Poseidón, que se acostó con Medusa y la dejó embarazada. De hecho, hay una variante más tardía del mito en la que atribuyen precisamente a este amorío la transformación de Medusa. Según esta versión, Poseidón se acostó con una muchacha muy hermosa que se llamaba Medusa en el templo de Atenea y, cuando la diosa se dio cuenta, transformó a la infeliz joven en el horrendo monstruo con melena de serpientes. En lo que sí coinciden todas las versiones es en el final de la única gorgona mortal a manos del gran héroe Perseo, hijo de Zeus y de una mujer de una belleza irresistible, Danae.
Perseo: Por razones diversas, madre e hijo han tenido que huir de su Argos natal y se han refugiado en la isla de Sefiros, donde reina Polidectes. Como tantos otros, el rey se enamora perdidamente de Dánae, pero Perseo la defiende de cualquiera que intente obtenerla con violencia, por lo que Polidectes trama un plan para alejar al muchacho de su madre. Durante una copiosa comida a la que están invitados muchos príncipes, pregunta qué regalo le querrían ofrecer sus amigos. Todos dicen que el mejor obsequio para un rey es un caballo, pero al insensato Perseo no se le ocurre otra cosa que prometer la mismísima cabeza de Medusa si fuera necesario. A la mañana siguiente, el rey le recuerda su compromiso y a Perseo no le queda más remedio que salir en busca de la feroz criatura bajo la amenaza de que Polidectes viole a su madre si no cumple su palabra. Según otra versión, estos regalos estaban destinados a su amada Hipodamia, pero en esencia es lo mismo: Perseo debe ir en busca de Medusa por una intempestiva promesa hecha bajo engaño al rey.
Las Grayas: Pero no todo está perdido pues los dioses sonríen al atrevido joven y acuden en su ayuda. Aconsejado por Atenea y Hermes, Perseo se dirige primero al lugar donde habitan las tres Grayas, que también eran hijas de Forcis y Ceto. Las Grayas eran tres mujeres que ya habían nacido ancianas y se llamaban Enio, Penfredo y Dino. Entre todas tan solo contaban con un solo ojo y un solo diente, que se iban rotando. Aprovechando un descuido mientras intercambiaban el ojo, Perseo consigue arrebatárselo junto con el diente y no se los devuelve hasta que le indican dónde habitaban las Gorgonas. A las desdentadas hermanas no les queda más remedio que aceptar y le conducen hasta donde viven unas extrañas “ninfas” que le dan varios objetos mágicos: unas sandalias aladas, una alforja y el yelmo de Hades, que volvía invisible a quien se lo ponía. Para terminar de armarse, Hermes le regaló una afilada hoz de acero.
La muerte de Medusa: Así preparado, Perseo echa a volar hasta la guarida de las Gorgonas, en los confines del mundo, donde las encuentra dormidas. Sabe que de las tres solo una es mortal, así que, mientras Atenea sostiene delante de Medusa un escudo de bronce tan pulido que reflejaba su feroz mirada, Perseo aprovecha para cercenarle la cabeza con la hoz de Hermes. De la herida salieron entonces los dos hijos que la terrible criatura había concebido con Poseidón: el caballo alado Pegaso y el gigante Crisaor, que nació blandiendo una espada de oro. Perseo guardó la cabeza en la mágica alforja y, protegido por la invisibilidad que le proporcionaba el yelmo de Hades, escapó antes de que las dos hermanas de Medusa pudieran atraparle. En el camino de retorno Perseo monta a Pegaso para liberar a una joven (Andrómeda) encadenada a unas rocas que está a punto de ser devorada por un monstruo marino pero eso ya es otra historia.
Tras diversas peripecias, Perseo consiguió regresar y la diosa Atenea se hizo cargo de la cabeza de Medusa colocándola en el centro de su escudo.
















Ara suposem que heu relacionat aquesta història amb el perquè del nom d´eixos animalets que tots coneixem i dels quals fugim a la platja!!!

P.P.RUBENS.EL JARDÍN DEL AMOR



Pedro Pablo Rubens (1577-1640): Nació en tierra alemana, de padres flamencos, y se trasladó a vivir a Amberes, ciudad que convirtió en su verdadera patria. Fue la gran figura del Barroco en la Europa del Norte. Las fuentes lo recuerdan como un gran humanista, un idealista clarividente, hombre reservado y honesto que despreció la actitud arrogante de los poderosos.


FORMACIÓN CLÁSICA
Rubens había recibido una formación humanística y clásica bastante completa,de niño fue instruido en la Escuela Latina de Romban Verdonck, en Amberes, donde se familiarizó con los clásicos griegos y latinos. Cuando se instaló en Amberes, en 1608, se hizo construir una lujosa mansión-taller, donde llevaba una vida metódica: se levantaba de madrugada y, pintaba durante doce horas, mientras un lector le leía en voz alta textos de Plutarco, Tito Livio o Séneca. Él mismo había diseñado esa casa, según un estilo renacentista italiano. Es significativo que hiciera grabar la siguiente inscripción para decorar el arco del jardín:
Dejemos a los dioses el cuidado de procurarnos sus dones y de concedernos lo que más nos conviene, pues ellos quieren a los hombres más de lo que los hombres se quieren a sí mismos”; “Pidamos la salud del cuerpo y la del espíritu. Un alma fuerte que no tema a la muerte, inaccesible a la cólera y a los deseos vanos”.
Esta inscripción es reproducción libre de unos versos latinos de Juvenal, de la Sátira 10 (precisamente la sátira de la que también procede la “sentencia” mens sana in corpore sano)
Representó este arco en el cuadro “El jardín del amor”, pintado 1630.En esta época, el dramatismo turbulento de la obra anterior de Rubens se transforma en un estilo de lírica ternura inspirado en Tiziano, "redescubierto" por Rubens en las colecciones del Palacio Real durante una de sus visitas a Madrid. El Jardín del Amor es un bonito fruto de este encuentro, un tributo tan encendido a los placeres de la vida como la Bacanal de Tiziano. Pero estos personajes pertenecen al presente, no a una edad de oro del pasado, aunque son asaltados por los cupidos juguetones. Para entender el propósito del artista tenemos que recordar que "el jardín del amor", como tema, formaba parte del repertorio de la pintura nórdica desde el estilo cortesano del gótico internacional. Las primeras versiones se limitaban a presentar grupos de elegantes prejas de jóvenes enamorados en un jardín, y eran pura y simplemente escenas de género. Al combinar esta tradición con las mitologías clásicas de Tiziano, Rubens creó un reino encantado en el que se funde mito y realidad.

EL jardín del amor se encuentra actualmente en el Museo del Prado en Madrid.

RUBENS Y LA MITOLOGÍA

Voy a iniciar una serie de entradas relacionadas con la vida y la obra de Rubens y especialmente con su formación clásica.Para ello he contado con la colaboración de:María S.,Blanca,Alexandra,Aina A.,Alicia,Marta,Alexandru y Arantxa.Todos ellos han buscado la información que yo les pedí a partir del cuadro Marte y Rhea Silvia.
Empezaré por su vida y su afición a los clásicos y a continuación mostraré diferentes cuadros con un pequeño comentario y con la historia que representan.Es una bonita manera de aprender mitología,así que os animo a leer lo y a que dejéis algún comentario .

lunes, 19 de enero de 2009

ELS SÀTIRS MAI EN TENIEN PROU

La nostra sempre alegre Lola (de 1r de Batxillerat) ens explica en les següents línies qui eren els sàtirs i per què les belles i dolces nimfes sempre havien d´estar a l´aguait... Ací va la raó:



En la mitologia grega, els sàtirs eren divinitats dels boscos i de les muntanyes. Encarnaven a la força vital de la Naturalesa. Els noms dels sàtirs més coneguts són: Silè, Maró, Leneu, Astreu i Màrsias.
Normalment són imaginats com homes amb potes de
cabra, orelles punxegudes, banyes i una llarga cua. A vegades però, són representats com homes amb potes de cavall.
Solien acompanyar al déu
Dionís i participaven en totes les seves festes ballant i bevent. Les nimfes i les mènades o nàiades estaven permanentment alerta a la seva presència, preparades per fugir d'aquests éssers sempre sexualment insatisfets.
També se'ls coneix amb el nom de silens (encara que aquests eren només una classe de sàtirs, els sàtirs majors; per contra dels sàtirs menors o simplement sàtirs). Els romans els van identificar amb els
faunes.

Imatge: Diana i les seues nimfes sorpreses pels faunes, de Rubens.
Una curiositat que ja haureu deduït pel que conta Lola: una dona que no està mai satisfeta sexualment s´anomena nimfòmana, però si es tracta d´un home, no l´anomenem nimfòman, sinó sàtir.
Màrsias és un sàtir conegut perquè va patir una mort horrible a causa de la seua sobèrbia. Qui ens conta què va passar?

¿QUÉ ES UN CAZAREFERENTES?
















Si queréis saber la respuesta leed con atención y veréis como cualquier alumno del departamento puede convertirse en uno de ellos.Sólo es necesario tener los ojos bien abiertos,mucha curiosidad y saber un poquito de cultura clásica.El equipo se completa con una cámara de fotos o teléfono móvil para que el referente quede inmortalizado
Un excelente ejemplo de cazareferentes es la infatigable Arantxa que me ha enviado las fotos que aparecen arriba:un sex shop llamado Spartacus(como el famoso esclavo que lideró una rebelión durante la República en Roma),dos libros de tema clásico(están de moda) y dos máscaras de teatro que ha encontrado en casa su tía.Ya veis que los referentes están en todas partes.


Además he recibido correos de Marta y Alicia con referentes en la pintura de Rubens tal y como pedí.Lo dejaré para otro día ya que demasiada información puede colapsar vuestros discos duros.












ESCILA Y CARIBDIS



Acabo de leer la entrada publicada por Gisela sobre Caronte a partir de la información que le ha proporcionado Miguel.Parece que este fin de semana los clásicos han trabajado de lo lindo en el blog pues mi correo y el de Gisela echan humo.


Si Miguel ha escogido un personaje tétrico para su exposición Tamara nos habla de las temibles Escila y Caribdis,mencionadas por Homero en La Odisea.
La imagen que acompaña al texto es:Odiseo ante Escila y Caribdis de Johan Heinrich Fissli.


ESCILA Y CARIBDIS


En la mitología griega era una joven que fue transformada en una criatura marina de varias cabezas condenada a guardar un estrecho paso marítimo.
Esta figura mitológica aparece en las aventuras de Odiseo.
Se trata de un monstruo del mar con cabeza y cuerpo de mujer, aunque terminado éste en forma de pez. Sus padres fueron Hécate y Forcis, o bien Equidna y Tifón, si bien Homero señala a Crateis como su madre. De sus extremidades inferiores salían cabezas de perros, cuyos ladridos eran tan leves como los de un cachorro, pero no así su voracidad. Escila tenía doce pies para sostenerse. Poseía tres cabezas (o tal vez seis), todas ellas con tres hileras de puntiagudos colmillos. Isacio le asignaba igualmente seis cabezas, pero todas distintas: oruga, perro, león, górgona, ballena y hombre. Vivía junto a Caribdis, y fue transformada por los dioses, con el tiempo, en una roca, aún existente, que suponía graves peligros para los navegantes.
Escila no siempre había sido un monstruo sino que fue una hermosa doncella, plena de dulzura. Un día que jugaba alegremente en la playa, el dios marino Glauco la observó, sentada en una umbría caleta, lavándose los bellos pies en las cristalinas aguas. Después de haber admirado su belleza desde lejos, nadó hasta ella y le habló cortésmente para intentar conquistarla. Pero a Escila le causaba temor la gran cola de pez del dios, que no tenía piernas, y sentía aversión por su cabello lleno de cizañas. Quizás aborreciera, más que nada, su aire engreído; porque Glauco se había envanecido mucho desde que comió una hierba mágica que lo convirtió de simple pescador en dios.
Glauco, que no estaba dispuesto a tolerar tal desdén, acudió a la maga Circe para lograr el amor de Escila por artimañas de brujería. Sin embargo, Circe no estaba dispuesta a ayudar a Glauco, pues también estaba enamorada de él; y, aunque intentó convencerlo de que dedicase su amor a alguien más digno de él, se vio obligada, por las continuas presiones, a ayudarle a conseguir sus propósitos. Para ello le entregó una pócima, dándole una serie de instrucciones sobre su uso. Haciendo caso de Circe, Glauco vertió tal líquido en la caleta de mar donde Escila solía bañarse. Un día que ésta acudió alegremente a darse un chapuzón, observó de repente cómo una jauría de perros empezaba a atacarla.
Asustada, trató de defenderse, pero pronto observó horrorizada que esos perros partían de su cintura y que estaba comenzando a transfomarse en el temible ser que antes hemos comentado. Glauco, que vigilaba desde la distancia, al ver lo ocurrido, perdió todo el interés por ella y se marchó. Otra versión de la leyenda dice que el enamorado de la muchacha fue Poseidón, y que su esposa, Anfitrite, celosa, pidió a Circe que elaborara tal venganza, si bien el desarrollo de la historia es el mismo.
De la narración sobre Escila y Caribdis surge una expresión: «Estar entre Escila y Caribdis», vale decir, «estar entre la espada y la pared», o sea, en un problema de difícil (si no imposible) solución.

Caront

"De aquí parte la senda que conduce

al tartáreo Aqueronte, vasta ciénaga

que en turbios remolinos lanza hirviente

su arena toda en el Cocito. Horrendo

el barquero que vela junta al río,

Caronte, el viejo horriblemente escuálido:

tendida sobre el pecho se enmaraña

la luenga barba gris; inmóviles miran

sus ojos, dos centellas; desde el hombro

cuelga de un nudo su andrajoso manto.

Largo varal empuña, y con la vela

hábil maniobra al transbordar los cuerpos

en el mohoso esquife. Ya es anciano,

mas su vejez de dios garbea airosa".
Virgili, Eneida, VI 423 i ss.
Les imatges són obres de J. Benlliure (sXX) i Luca Giordano (s.XVII)
Els versos de Virgili (70-19 aC) ens han semblat ideals per presentar el treball de Miguel (de 1r de Batxillerat), que ha escollit aquest tètric personatge com a tema central:
En la mitologia grega, Caront, era el barquer de l'Hades, l'encarregat de guiar les ombres errants dels difunts recents d'un costat a un altre del riu Aqueront si tenien un òbol per a pagar el viatge, raó per la qual en l'Antiga Grècia els cadàvers se soterraven amb una moneda davall la llengua. Aquells que no podien pagar havien de vagar cent anys per les riberes de l'Aqueront, fins que Caront accedia a portar-los sense cobrar.

Encara que ben sovint es diu que portava les ànimes pel riu Estígia, la majoria de les fonts incloent Virgili afirma que el riu que en realitat transitava Caront era l'Aqueront.

Caront era el fill d'Erebus i Nix. Se li representava com un ancià flac i grunyidor de vestidures fosques i amb antifaç (o, de vegades, com un dimoni alat amb un martell doble) que elegia als seus passatgers entre la multitud que s'apilava en la vora de l'Aqueront, entre aquells que mereixien un enterrament adequat i podien pagar el viatge.
Era molt rar que Caront deixara passar a un mortal encara viu. Hèracles, quan va descendir als inferns sense haver-hi mort, no haguera pogut passar de no haver-hi emprat tota la seua força per a obligar-li a creuar el riu, tant en anar com en tornar. Caront va ser empresonat un any per haver deixat passar a Hèracles sense haver obtingut el pagament habitual exigit als vius: una branca d'or que proporcionava la sibil·la de Cumes.
Molt bé Miguel, i ara llancem una pregunta per a tots... Qui eren Nix i Erebus? Què representaven? Nosaltres ara esperem respostes, tal i com les ànimes esperaven Caront...

jueves, 15 de enero de 2009

ODISEA 2009

Hace unos días recibí un correo electrónico de Prosopon Sagunt en el que se nos invitaba a participar en el concurso Odisea 2009.Esta mañana lo he comentado en la clase de 2º de Bachillerato y mañana mismo estarán formados los grupos para participar.También espero que participen los habitantes de lotofagolandia(los de 1º) y los de 4º.Como hoy no he tenido ocasión de comentarlo porque estábamos enfrascados en el verbo latino(apasionante) dejo aquí la información para que se vayan haciendo una idea .
Reproduzco a continuación la información sobre el concurso que aparece en culturaclasica.net y dejo las bases en el recuadro negro para que os las descarguéis.

ODISEA 2009

La delegación de Castellón y Valencia de la Sociedad Española de Estudios Clásicos (SEEC) en colaboración con Prosopon - Sagunt y la Asociación Ludere et Discere convocan la segunda edición del concurso Odisea, en el que podrán participar todos los alumnos que así lo deseen, pertenecientes a cualquiera de los centros Oficiales de Enseñanza Secundaria de la Comunidad Valenciana.
El concurso tendrá lugar entre los días 2, 3 4 y 5 de febrero de 2009 (primera fase) y 11 y 18 de febrero de 2009 (desempate local y nacional respectivamente).
Este certamen, aunque abierto a todos los alumnos de los Centros, está dirigido principalmente a los profesores y alumnos de Cultura Clásica, Latín y Griego, y no pretende otra cosa que sacar la Cultura Clásica de las aulas, por lo menos durante unos días.
La idea original de este concurso se la debemos a las profesoras Ángeles Burgos González y María F. Loira Santiago, de los departamentos de Griego y Latín del IES “David Buján” de Cambre (Coruña). Esta es una versión “en línea” de su concurso promovida por la sección gallega de la SEEC.
Gracias a la oferta de la delegación gallega de la SEEC se organiza este concurso por segunda vez en una versión adaptada a nuestra comunidad. Se celebrará una fase final entre el grupo ganador en Galicia y en la Comunidad Valenciana, una vez finalizados los concursos en cada comunidad.
La celebración del concurso coincidirá en las mismas fechas en todas las secciones.
Las preguntas se ceñirán al curriculum de cultura clásica, latín y griego que se enseña en nuestros centros y, como se señala en las bases, cada día versarán sobre un tema distinto.
Después de dejar atrás Escila y Caribdis, confiamos en llegar a nuestra isla, sin que la cólera de Posidón o las malas artes de Circe detengan nuestra nave. Y como Odiseo con las sirenas, dejemos a nuestros alumnos que entonen el melodioso son de las preguntas, y, aunque la tentación sea grande, permanezcamos en el mástil con las manos atadas y dejemos que sean ellos los que marquen el rumbo.

Leed con atención el último párrafo y para que os sirva de entrenamiento podéis contestar a estas cuestiones.¿Quienes o qué son Escila y Caribdis?¿Y Circe?

miércoles, 14 de enero de 2009

LES INSULAE ROMANES

Estem veient a 4rt d´Eso com és la domus (casa) on habiten Lucius i la seua família, i la veritat és que ja es podien considerar afortunats: una caseta amb un pati interior (l´atrium), amb la seua bassa (compluvium) que guarda l´aigua de la pluja, el lararium (una mena d´altaret) per fer les ofrenes als avantpassats i als esperits de la casa, les habitacions i la cuina, i darrere un jardí (peristylum) rodejat de columnes i meravellosament ornat amb pintures a les parets...
Però, i la gent que estava en crisi? I els qui no tenien recursos?
En contrast amb el luxe i l´amplitud dels habitatges de la classe benestant, aquestes persones vivien com a inquilins en blocs d´apartaments, coneguts amb el nom d´insulae. S´accedia als diferents pisos per unes escales molt dretes que s´havien de pujar i baixar contínuament, ja que els habitatges, a més de menuts i mal il.luminats, no tenien aigua corrent, i els lavabos (si és que n´hi havia), eren comunals i estaven situats a la planta baixa. A causa de les tècniques de construcció i els materials emprats, eren habitatges sorollosos, sense quasi intimitat, on eren freqüents els incendis i els esfondraments.
Mireu a continuació el que diu Juvenal, un escriptor del s.I d.C, sobre les insulae:

Juvenal, Sàtira III:
“Hay que irse a vivir a donde no existan incendios o sobresaltos nocturnos. Ya Ucalegón reclama el agua, ya desaloja su chamizo, ya arde el tercer piso y tú sin saber nada; propágase el miedo desde el piso bajo y arderá el último.(…)
En Roma muchos enfermos padecen de insomnio (…). Con mucho dinero sí se duerme en Roma. Aquí está la causa de las enfermedades. El paso de los carruajes por las angostas sinuosidades de las calles, el clamoreo de la gregaria multitud (…)
Fíjate ahora en otra clase y variedad de peligros nocturnos: el trecho entre el suelo y los altos tejados desde donde una teja caída os rompe el cráneo; las ocasiones en que vasijas rajadas y desportilladas caen al suelo. Se te podría tachar de perezoso y casi nada previsor de un súbito accidente si acudes a una cena sin antes haber hecho testamento. Tales son los peligros, que todo el que anda de noche puede ver muchas ventanas abiertas en acecho. Así pues, lleva contigo el modesto deseo y el voto de que se conformen con verter sobre ti las anchas palanganas”.

Una observació: les palanganes eren les safes on es feien les necessitats. Millor no passar per sota una d´una d´eixes finestres...

martes, 13 de enero de 2009

EL MITE DE PROMETEU, per als alumnes de Grec de 1r.

El divendres passat els alumnes de primer vareu veure un documental sobre els déus grecs, on s´explicava alguns mites. Hem considerat interessant deixar ací el de Prometeu, el benefactor de la humanitat, perquè tal vegada no vos siga tan familiar o conegut com altres:


Prometeu i Pandora:
En la mitologia clàssica, el mite de Prometeu és de gran importància, perquè ell encarna el benefactor de la humanitat. Era fill del tità Jàpet i de l´oceànide Clímene. Segons una tradició, fins i tot ell va ser qui creà els homes, modelant-los amb fang a la imatge dels déus, mentre que el seu germà Epimeteu modelava les bèsties. (altres tradicions els fan sorgir de les pedres, de la metamorfosis d´unes formigues, nascuts d´arbres, sortits de la terra, i fins i tot creats per Zeus). Prometeu va instituir el primer sacrifici com un pacte entre el homes i els déus: va matar un bou i va repartir les seues restes en dos munts: en un ficà la carn i les entranyes, en l´altre, els ossos i el greix coberts de la pell. Va donar a triar a Zeus, el qual va escollir el segon, més gran i de millor aparença, encara que coneixia les intencions de Prometeu. Irritat per l´engany, Zeus va llançar la seua còlera contra els homes: els arravatà el foc, condemnant-los per tant a patir fred i a menjar la carn crua. Però Prometeu, mogut per la compassió, s´atreví a robar el foc de la farga d´Hefest, amagant-lo en una canya, i el va tornar als homes. La còlera de Zeus va caure novament sobre ells: ordenà Hefest que construïra una bella figura a imitació de les deesses, la primera dona. Tot seguit encomanà als altres déus que li entregaren a aquesta bella figura d´encants irresistibles dons o regals: Afrodita li va entregar la bellesa i la seducció, Atena el coneixement de les arts, Apol.lo el talent per a la música, i Hermes la paraula. Així va nàixer Pandora (“tots el dons”), que va rebre dons de tots els déus, o que va ser un regal de tots els déus.
Zeus la va enviar, acompanyada d´una caixa a Epimeteu, que l´acceptà, meravellat pels seus encants, malgrat l´avís del seu germà Prometeu. A casa d´Epimeteu, Pandora va trobar la caixa –o una gerra, segons versions- i la va obrir, incapaç de contenir la seua curiositat. Immediatament d´ella van eixir tots els mals que hi havia dins (fam, misèria, guerres, odi, por...). Quan van córrer a tancar-la, només quedava dins d´esperança. Des d´aleshores les malalties, el dolor i les calamitats persegueixen la humanitat sense repòs, i el seu únic consol és l´esperança.
Com podeu notar, ací també la misogínia està present, en fer culpable una dona de les coses desagradables que ha de patir l´ésser humà. Eva no està sola...
A Prometeu també li aplegà el càstig per haver ajudat els mortals i patí un suplici terrible: encadenat per Zeus al mont Caucas, una àguila li rosegava cada dia el fetge, que li tornava a crèixer de nit. Al cap dels segles, Prometeu fou salvat per Hèracles, que va matar l´àguila amb les seues fletxes i el va alliberar.

Als meus xics i xiques de primer de batxillerat: S´animeu a buscar altres mites i contar-nos-els?



lunes, 12 de enero de 2009

FELIX DIES NATALIS,SILVIA


Ayer fue el cumpleaños de Silvia de 2º de Bachillerato y como era domingo no pudimos felicitarla así que hoy le hemos cantado el cumpleaños feliz.Para celebrar su mayoría de edad le regalo la imagen que acompaña esta entrada y que corresponde al cuadro "Marte y Silvia" de Rubens.Aprovecho la felicitación para preguntaros,especialmente a los alumnos de referentes,todo lo que sepáis sobre Rubens y su relación con la mitología y os invito a que me enviéis otros cuadros de tema mitológico del mismo autor y una pequeña explicación del mito que representan.

Espero que hayas pasado un buen día ,Silvia.

viernes, 9 de enero de 2009

YA ESTAMOS AQUÍ

Espero que todos hayáis pasado bien las vacaciones y hayáis vuelto a clase con muchas ganas de aprender.De momento y para empezar el año veo que por fin y tras varios intentos fallidos habéis dado con la respuesta a una pregunta que os hice en una entrada anterior acerca de la flor de loto.
Jordi y Hugo me han enviado dos respuestas en las que indican que aparece mencionada en La Odisea de Homero,pero es Tamara la que me ha dado una respuesta más completa.Aquí la tenéis

Ulises en la Isla de los Lotófagos
Los lotófagos, se llamaban así porque solamente se alimentaban con la flor del loto. Esta flor tenía raras propiedades. Por un lado era deliciosa como la miel, pero por otro lado producía efectos secundarios a los consumidores.
Los que prueban la flor del loto, inmediatamente olvidan el pasado cercano y el remoto. Tampoco recuerdan los proyectos para el futuro. Sus días transcurren sin angustias ni sufrimientos, ya que no recuerdan nada, y tampoco cumplen con sus deberes y obligaciones porque han olvidado todos los proyectos. Solo pasan el tiempo, tirados sobre la playa, gozando de sus sueños dichosos mientras consumen la flor del loto.
Ni bien llegaron a la isla, Ulises envió a un grupo de hombres a investigar ya que necesitaban aprovisionarse de agua dulce y otros víveres.
Los lotófagos eran muy amigables. No solo los recibieron con los brazos abiertos, sino que también les dieron a probar su alimento favorito: la flor del loto.
¿Qué sucedió? Los navegantes, apenas probaron el fruto delicioso, olvidaron a Ulises, a Itaca, la tarea encomendada, las penas y sufrimientos que habían soportado y se tendieron sobre la playa olvidando sus obligaciones como el resto de los lotófagos, fantaseando sueños de felicidad.
Ulises, que se había quedado en la nave, comenzó a preocuparse temiendo que los nativos de la isla podrían haberlos aniquilado y bajó a buscarlos.
Al ver lo que ocurría, ya que ninguno quería volver a la nave y solo deseaban permanecer allí tirados consumiendo la dulce flor, hizo bajar a los remeros para que lo ayudaran a arrastrarlos nuevamente a las naves, advirtiéndoles que no debían por nada del mundo probar ese alimento.
Los hombres lloraron y patalearon, ellos no deseaban volver a sufrir pena alguna, pero Ulises los ató fuertemente hasta que se les pasó el efecto del fatal alimento.
Las naves de Ulises siguieron nuevamente su derrotero y luego de navegar varios días, vieron una hermosa isla que se recortaba sobre el horizonte, donde se detuvieron.

Por cierto,desde la vuelta de las vacaciones me estoy preguntando si los alumnos de 1º de bachillerato han comido turrones y uvas o flor de loto.Solo eso explicaría el hecho de que no se acuerden de cosas esenciales y básicas que repetimos una y otra vez en clase.¿Alguno de mis queridos lotófagos de 1º bach. me lo podría explicar?